Vells mites per a una nova societat

A l’anterior entrada del meu bloc, ja fa dos mesos (n’està en fase de replantejament) deia que el mite del fi d’un mon idíl·lic i el inici d’un altre, més aviat “cutre”, està molt esteso a tot arreu del Pirineu: “Crestiandat qu’arrenha”, en la versió gascona.

 

També deia que en la versió basca, en comptes de baixar a la vall, com diuen les versions gascones i catalanes, els pagans s’escondien al domen de Jentillarri (la pedra dels gentils) i només un es salvava, precisament per a donar la nova del naixement de Crist. Es Olentzero, el carboner que porta un soc solsticial per a cremar la nit de Nadal, una mena de caga tió; ara ambdues porten regals: societat consumista = mites consumistes.

Pastisseria de Donibane Lohitzune, amb bûches de Noël i amb galette des rois:
el soc i el pa solsticials reconvertits per a una societat del benestar... encara!

Malgrat el bisbe de Roma digui ara que “fora el bou i el ase del pessebre” (del caganer no ha dit re... encara), i el rei d’Espanya li ha fet cas, si veiem la foto del seu discurs de Nadal, amb un pessebre amb corder però sense bou i ruc, sapigueu que son molt necessaris, i prou feina, que molt malament poden carregar el gran bot de vi que el Olentzero vol beure per a festejar Nadal: “idiak eta astuak beren karruakin ezin karriaturik zahagi arduakin”. Carboner pobre, amb un treball dur i perillós, expulsat del món idíl·lic... o sigui, que ha perdut el drets laborals i està aturat i sense gaires expectatives de feina o amb un salari ridícul i condicions pitjor que precàries.

Olentzero, com un Santa Claus vestit de pagès basc, puja a la finestra amb regals...
Com a la resta de països de la mateixa tradició (Santa Claus, Père Noël i altres),
el mite basc que personifica el mite dels solstici se ha reconvertit.
Tampoc els reis d’Orient portaven regals  en una societat rural,
i anunciaven el inici del temps de carnaval... tot això en una altra entrada.

Però encara, només sigui un dia al any, farà (farem) una super festa amb el vi, i costelles, i lloms, i ous i capons (i ara també amb torró i cava català). Per a passar gana i parlar de la crisi, ja tenim tot un altre any endavant.

¿El fin del mundo nuevo?

El 28 de octubre es de doble santoral. Siguiendo al refranero vasco:
San Simon eta San Juda: joan zen uda eta negua heldu da. Es decir, que se fue el verano y llegó el invierno. Y este año se corrobora con un notable descenso de las temperaturas. Aunque la nieve ya había llegado hace unas semanas a las cumbres pirenaicas, todavía no se podía ver, como esta semana, desde la orilla del mar. Las cuatro estaciones del año en el calendario vasco son dos: negua, invierno, y uda, verano, incluyendo el nuevo, berri (primavera=udaberri), y el último, azken (otoño=udazken). Pero hubo un tiempo mítico pirenaico en el que solo existía el verano. En un momento dado, la nieve, el hielo, las nubes, la bruma, incluso una nueva estrella hicieron su irrupción y comenzó el largo invierno de la época actual, una época dura, difícil, cargada de trabajo y esfuerzo para una magra recompensa… Al menos hasta que la nieve pasó de ser una maldición a una bendición y el mundo tradicional cambia tan rápido que en un par de generaciones se nos está haciendo irreconocible.

La excelente foto de Alonso Martín nos remite a la amenazadora nube luminosa
que indicó en Olarte, en el vizcaino valle de Orozko, el fin
del idílico mundo de los jentiles y la llegada del cristianismo.

Reflexiones similares se han hecho en varias entradas de este blog. Ahora quiero insistir en uno de los principales mitos de montaña, con variantes incluso en los Alpes. La mayoría de los mitos pirenaicos, aunque comienzan con la presencia de un fenómeno meteorológico hasta entonces desconocido, vinculan el fin de una época y el principio de otra con la llegada del cristianismo. Esta indisoluble unión de paganismo y cristianismo también está comentada en otras ocasiones. Curiosamente, esta vez el cristianismo no es la parte positiva, ya que es la época de escasez y dificultades. Se acabaron los pastos siempre fecundos que engordan a miles de vacas y ovejas, las cosechas de cereal a dos mil metros de altitud sin dificultad. Y comienza la trashumancia, la necesidad de bajar al valle en invierno. Las versiones vascas tienen algunos puntos en común y algunas diferencias con las de Bigorra, Cerdaña y Andorra, más similares entre sí. 

Valle de Estaubé, Alta Bigorra, en cuyo circo, en el llano de Alhet,
se cultivaba cereal hasta la llegada de un mundo con nieve.
Al pie del valle está enterrado Mulat Barbe, el anciano que predijo el cambio de era.
Detalle de las típicas flores de otoño... solo que todavía estábamos en agosto.

En todas el fenómeno meteorológico sorprende a unos habitantes un tanto ingenuos (a veces niños, a veces adultos que están jugando), que preguntan a un anciano (en el Pallars es la superiora del convento, y la que encuentra la joia bonica que resulta ser hielo, una novicia) casi ciego y/o paralítico. Este anuncia el fin de aquel mundo, y la llegada de uno nuevo, que en las versiones catalanas no es el cristianismo, pero en las bigurdanas y vascas sí suele serlo. Pide que lo maten o lo dejen morir de puro viejo (en Bigorra es casi milenario) y las generaciones jóvenes huyan valle abajo. Aquí varían las versiones vascas de las del Pirineo Central.

 

En Bigorra, Cerdeña y Andorra, se abandona el antiguo poblado y se crea uno nuevo allí donde una vaca o un buey deciden detenerse en su descenso.  En las versiones vascas, simplemente huyen y abandonan la montaña como lugar de vida permanente, o directamente desaparecen, a veces porque se esconden dentro de un dolmen. Es el caso de Jentillarri en Aralar. De hecho, fue en busca de este mito como Barandiaran encontró, no solo la leyenda completa del fin de los gentiles, sino el primer dolmen de Gipuzkoa. Y así decenas de veces, con este mito y otros, en fructífera relación de patrimonio arqueológico e inmaterial. En Bigorra la vinculación de patrimonio arqueológico y mítico también es evidente. Pero si Jentillarri  se merece entrada aparte, el Millaris bigurdano, topónimo que comparte con Aragón, no lo merece menos.  

Dolmen de Jentillari, donde se escondieron los jentiles tras el anuncio de la
llegada del cristianismo... excepto uno, que se merece entrada propia.

 

En Andorra y Cerdaña no sé si les interesa investigar los restos míticos de un pasado sin nieve cuando la webcam de Arinsal http://andorrawebcams.andorramania.com/arinsal.php, pueblo creado donde se detuvo la vaca, pretende atraer turistas a donde antes estuvo el primer pueblo, lugar poco habitable pero muy esquiable. El miedo de ahora es que nieve poco.  

Debe ser que aquella antigua época nueva también está llegando a su fin.

Zubietako kontuak

Samiel bezperan Jexux Tolatekoa hil zen. Zubitarra zen, jakina, gure ama zenaren lehengusua. Urtebete ere ez zuen egin andrea hil zitzaiola. Haren eta gure amaren atautxi ta amatxi ere, Erron Itxeko Anttonio eta Joxepa, halaxe hil ziren, bata bestearen ondoan, hilabete gutxiren buruan, bizitza osoa elkarrekin eman eta ezin bizirik segitu, omen. Gerra garaiko Zubieta zen hura, eta XXI.ekoa oraingoa. Lehendabiziko bistazoan herria ez omen da sobera aldatu: etxe berri bat edo beste, baina orduko herri kaxkoak bereari eutsi dio, bai eta ingurumariek ere. Baina bai, majo kanbitu da: 1936ko uztaren 19an, hain zuzen herriko plazan gari uzta eultzen ari zirelarik erreketeak sartu zireneko Zubieta hura eta oraingoa ez dira berberak. Etxeak 75 urte zaharrago, eta hala ere itxuraz inoiz baino berriago. Orduan jendez gainezka zeuden, ordea, eta orain huts-hutsik asko eta asko, astegunetan bereziki. Tolate ere hutsik. Erron Itxia berriro pintatu dute. Duela hiru mende laurden erosi zutenek txukun mantentzen dute gure amoñari hara esposatu zenean borda tristea baizik iruditu ez zitzaion hura (maizterrak izanik ere, baztandarrak beti haundi-maundi).

Zubietako Erron Itxeko Anttonio Erro Mutuberria eta Joxepa Bernardet Samiel Ezkurra

Bai, Euskal tradizioaren muina omen den inauteriari eusten dio bizi-bizi Zubietak. Eutsi ez ezik, hanpatua ere ez ote dagoen… Zubietara esposatu amoñak ezin zituen eraman inauteri zikin eta arlote haiek! Eta beti eskean, eta etxean sartu eta nahi zutena ematen ez bazieten, “kisua eta gorotza”, etxea bedeinkatu egiten zuten zerri lotsagabe haiek! Antropologoren batek beltz eta zuri, yin eta yan eta halako transzendentziak bilatuko zituen sasibenedikazio haietan, eta beharbada arrazoia izanen zuen; baina gure amoñak zerrikeria eta herri pobre baten mixeriak besterik ez zuen bilatzen. Eta Hausterre egunean, haragizkorik jan ezin eta oraindik ere, arraultze eskean! Eta elizan arlote jantzita sartu! Herri harek ez zuen erremediorikan. Eta orain ondare immaterial izendatu dituzte Ituren eta Zubietako inauteriak! Nola aldatzen diren gauzak!

Zubietako eliza, sorginen armalaren gainean.

Baina zer espero zitekeen herriaren erdian; areago, eliza azpiko armalan (euskara batuan harmora?, harmaila?) sorginak bizi ziren herri batetik? Hala omen zen, bai, sorginek ba omen zuten gaitzeru bat mailar (banabar Baztanen, ilar gorri Arantzan, leiko gorri Irunen, babarrun Hernanira espostu amatxiren ahizparen familian), eta egunero banan bana kontatu behar atera ahal izateko, eta huts egiten bazuten, berriro hasi behar. Eguzki-lorearen printzipio bera da. Garrotxan ere hartarako jartzen omen zituzten artatxikiak ate ondoan, sartu nahi omen zuten izaki gautarrek gaua aleak kontatzen eman zezaten. Eta gure ama eta ahizpak, Tolatetik-edo etxera bidean eliza azpiko armal ondotik pasa behar eta ilunabarrean beldurrez airean korrika, sorginek zenbaketa bukatua ote zuten eta atereak izanen ote ziren. Etxe ondoan ere bazuten leizea, zaborrak bota eta sekula betetzen ez zena, eta han ere sorginak omen ziren. Eta non ez. Amoñaren arabera, lehenbiziko sorgina etxean bertan zuen, amaginarreba, beti belarrak bildu eta “erruda tapio, erruda tapio” ulertezina esaka omen zebilena. Hain zuzen geroago irakurri ahal izan dut sorginak uxatzeko biltzen zirela “erruda eta apioa” belarrak. Ezin ukatu amoñak ez zuela biziki maite amaginarreba eta kontrara interpretatzen zuela erritoa. 

Armal ondoko etxe bateko atarian, erramu bedeinkatua atean eta elorria ondoan.
Elorriak ez du Elizaren bedeinkapen beharrik, berez landare bedeinkatua delako.

40 urte pasa dira ama hil eta uda Zubietan eman nuela. Eta ia 30 bizikleta hartu eta bisitan joan nintzela Tolatera, hantxe beti izan bainaiz ongi etorria. Baina etxeko kontuekin liluratua ninduen Zubieta mitikoa ez zen lehengo hura. Beharrik ere ez! Kontu hauek jakitea atsegingarria da, baina bizimodu hura beldurraren pekoa zen. Sorginen eta halakoen akaberaz badaude mito asko. Zabalenetakoa, kristautasunaren hedapena bera. Baina ederki moldatu dira mito paganoak eta kristauak pentsamolde berean. Gero, suzko armak izan ote ziren. Gero, trena; gero, elektrizitatea. Zubietako zentralean Jexuxen aitak lan egiten zuen. Erresistenteak, bada, sorginak, argi-indarrarekin ere ezin erabat uxatu. Garrotxan ere, “follet” delako intxixuak ere, ezin etxetik bota eta nahiago omen zuten etxea hustu eta alde egitea… eta hala ere, follet malapartatuak familiarekin alde egin! Zubietan ere ez ote den halako zerbait gertatu… Noiz desagertu dira sorginak? Jendek ere lan bila emigratu eta sorginek ere emigratu omen zuten, herri txikietako biztanle gehienek bezalaxe, sorterria utzita.

Nik Zubietan beste bertsio bat jaso nuen, Tolaten bertan, eta ez zahar batengandik, zortzi bat urteko ume batengandik baizik. Tolatekoen biloba Javier doneztebearra Tolate ondoko Tomaseneko lagunarekin zegoen. Eta Zubietako sorginen kontu zahar horiek guztiak kontatzen ari nintzaiela, Tomaseneko muttikoak bota zidan, serio demonio eta xalo-xalo: baina horiek guztiak bukatu dira aspaldi! A, bai? Eta noiz? Galdetu nion. Honen atautxik (alegia, Jexus Tolatekoak) zure edadea zuenean-edo! Ahoa bete hortz utzi ninduen, Jexuxek eta Pakittak barre egiten zuten bitartean. Banuen zer pentsatua bizikletan bueltako bidean.

Zubietako Tolate etxea.

Eta nolabait arrazoi zuen. Hori da pentsamolde tradizionalaren ezaugarririk ederrenetakoa, esaldi bakar batean prozesu historiko oso bat laburbil dezakeela. Jexuxen edadeko gazte zubietarrek, Zubietan bizi baziren ere, ez zuten baserria ogibide, are gutxiago jatorrizko zentzuan, ez baitzen ogirik ereiten jada. Abere gero eta gutxiago, baratzeari nola edo hala eutsi; baina kotxe gero eta gehiago eta fabriketara lanera, kilometroak eginda. Eta apezek jada ez zuten errieta egiten “ilun ezkila jo eta ordubeteko bidea baserriraino” oihuka. Izan ere, farolak zabaldu zirenez geroztik, gauez argia baita kaleetan ere, oraindik gera zitekeen azken sorginen bati tokirik gabe utzita. Aurreko sarreran, Samiel zela eta, Elizak mito paganoak azpiratu zituela esaten nuen. Zubietan fisikoki eta sinbolikoki izan da hala. Horixe nuen nik buruan Jexuxen funtzioetan. Ez dakit oso pentsamendu kristaua den, baina ezin nuen burutik kendu mundu oso bat joaten ari zaidala Tolatekoekin. Munduak ez baitira egun batetik bestera desagertzen, ezta sorginak ere.

En fin, hala beharko. Amoñak esaten zuen bezala: ze iñen diogu bada, hil arte bizi behar!

Sant Miqueu de Ereñusarre

San Miguel es uno de los grandes mitos cristianos/paganos. Sí, pagano también, porque no hay uno sin otro. En el discurso el bíblico, es el arcángel que lucha contra el levantisco Lucifer (“quién como Dios” sería la traducción de Miguel). En la religiosidad popular es el vencedor del dragón, que se puede interpretar como una forma del diablo, o simplemente como un animal mítico anterior al cristianismo. El Pirineo, y el mundo entero, está lleno de dragones, vinculados a cuevas, a la meteorología, a la fertilidad… San Miguel no es el único santo cristiano que combate al dragón, pero sí el principal, o al menos cuando la leyenda se ubica en un espacio concreto.

De esos sanmigueles, por mi origen navarro (mi bisabuela, hija del herrero de Zubieta, se apellidaba San Miguel), mi favorito es el de Aralar.

San Miguel de Aralar: la iglesia románica se ha superpuesto
al edificio anterior, dentro del cual está el agujero que lleva
a la sima donde habitaba el dragón.
 

 Pero hay otra variante de la religiosidad popular que también me gusta mucho, porque tiene un punto incluso cómico. Y también tiene, cómo no, sus variantes por las diferentes comarcas pirenaicas. Ya lo habrán deducido por el título: Sant Miqueu es gascón, aranés concretamente, de Vielha para más señas. Ereñusarre es un monte sobre la ría de Urdaibai, en pleno corazón de Bizkaia. Y sobre el monte, una ermita, cuya advocación ya imaginan. Al pie del monte está la célebre cueva de Santimamiñe, cuyo nombre responde a otra ermita, dedicada a San Mamés con sus correspondientes virtudes míticas. Ambas comarcas, la marítima y la altopirenaica, están plagadas de mitos paganos y cristianos que conforman una rica religiosidad popular, además de un patrimonio natural, arqueológico e histórico notable, y otros valiosos patrimonios inmateriales vinculados a la oralidad.

A lo que íbamos, que en un tiempo prometí ser breve: A partir de la iglesia de Sant Miqueu, arriu Nere arriba, se halla la “Roca des Nau Horats”, literalmente de los nueve agujeros. El diablo y San Miquel se jugaron la posesión espiritual del Aran a un juego de tiro al blanco lanzando grandes piedras contra la roca. Está claro quién ganó.

La Roca dels Naus Horats desde la carretera que sube al (o baja del) túnel de Vielha.

 

En Ereñusarre, un muchacho golpeó con la mano la ventana, por lo que el diablo se zafó del pie que lo aprisionaba y lo persiguió. San Miguel lo atrapó en solo tres saltos, como demuestran las marcas de sus pies grabadas en las rocas cercanas a la ermita. En Aran y en Bizkaia (y en la Garrotxa, aunque en aquella comarca San Martín sustituye al arcángel) la superioridad del cristianismo se explicita en un relato un punto naïf.

Ereñusarre desde Ereño. Los restos arqueológicos ratifican lo que ya indica
el topónimo (sarre, zaharra en batua), que Ereño primeramente estuvo en lo alto.
Y antes que la arqueología, otras leyendas nos lo contaban. Eso sí:
incidiendo en el valor moral, valor mucho más importante en
el pensamiento tradicional que cualquier aserto científico. 

¿Qué habría sido del cristianismo si no hubiera tenido tantos diablos y genios paganos que combatir? ¿Cómo se habrían llenado nuestros montes de ermitas, de cruces, piedras, humilladeros, campanarios, de oquedades y sobre todo de leyendas que cubren nuestra geografía? Si la respuesta les interesa más allá de la pregunta retórica, retomen la entrada de abril “Historias trepitjantes” y visiten el blog de Francesc Roma. Y si les interesan las “huellas” míticas en la roca, también encontrarán al final de la misma entrada la referencia de un excelente artículo de Anton Erkoreka en la red.   

Arantzan… nor?

Hoy, nueve de septiembre, se celebra la Virgen de Arantzazu. Ayer, 8 de septiembre, casi todas las demás. De las pirenaicas, tal vez la más conocida es la de Núria (Lurdes es caso aparte; pero no aparte de este blog). Ambas, además de ser advocaciones cristianas, comparten mucho: son toponímicas (vírgenes de ese sitio, no de una advocación “temática”, como los Dolores o la Inmaculada), son objeto de una devoción que va bastante más allá de los valles inmediatos, hay muchos testimonios documentados de donativos por su intercesión en las circunstancias más variadas y los lugares más lejanos, etc. Y sobre todo, atraen la devoción de los pastores trashumantes... o tal vez sea más correcto decir que sus devociones surgieron por ser zonas de pastoreo. También tienen sus diferencias: Arantzazu es más “meteorológica”, vinculada tanto a la lluvia y las tormentas como a la sequía (cara y cruz de un difícil equilibrio atmosférico), mientras que la de Núria está muy invocada para la fertilidad.

En ambos casos, como en otros muchos, suponen la cristianización de creencias paganas, y en ambos la sustitución del culto pagano por el cristiano se presenta como una victoria del cristianismo… para seguir haciendo lo mismo. En Arantzazu, los pastores entregaban ofrendas de corderos al convento. Una vez, “gaiztoa” (la mala, puesto que se trata de un genio femenino, con un nombre que ya indica el cambio de percepción del genio pagano; Barandiaran pone ejemplos de ofrendas voluntarias de carneros a Mari, y ya se ha hablado de ello y sus correspondientes pirenaicos catalanes hace pocas entradas) arrebató a un pastor la ofrenda, hasta que un fraile se atrevió a entrar en su morada, una sima, y llevarse “lo que era suyo”. 

Arantzazu y Núria, centros pastoriles y religiosos y en la actualidad también,
cada cual a su manera, turísticos, e identitarios vasquistas o catalanistas…
¿tal vez por el profundo poder evocador –eso que se suele denominar “mágico” –
de ambos espacios naturales? Eso sí que daría para varias entradas

En Núria se da el mismo proceso de sustitución: era un sitio plagado de genios paganos, a los cuales “Els pastors de Núria estaven obligats a retre’ls culte perquè eren els déus protectors dels ramats i dels pastors”, divinidades a las que habían “d’oferir ovelles i moltons en sacrifici”. El resultado es el mismo: los pastores “pagan la protección” que reciben; pero en el paganismo se presenta como una obligación no deseada, incluso un robo, y en el cristianismo, como ofrenda… ¿totalmente voluntaria? Vamos a dejarlo ahí por ahora.

La oveja latxa con sus variantes, o la xisqueta pallaresa, son dos ejemplos
de adaptación natural cultural de las especies autóctonas a su paisaje. 

Tradicionalmente, se ha planteado la supervivencia de ritos y mitos paganos en el Pirineo durante dos milenios como una rareza, fruto del aislamiento y de una tardía y deficiente cristianización. No es exclusivo del Pirineo. En Bretaña, país de leyendas donde los haya, a la vez que muy católico hasta hace nada, esa pervivencia se ha interpretado del mismo modo.

Museo del pastoreo en Llessui, en la cabecera de la Vall d'Àssua y una de las
entradas al ampliado Parque de Aïgues Tortes i Sant Maurici:
bendición de los rebaños el día de San Antoni, 17 de enero.
Urkiola, otro centro pastoril en un parque natural con un santuario dedicado
a dos santos Antonios y su propio centro de interpretación, se merece otra entrada.

Anuntzi Arana lo explica, por decirlo rápidamente, dándole la vuelta: la persistencia de elementos paganos se entiende precisamente por un sincretismo con la religiosidad popular cristiana, que no siempre es lo mismo que predica el dogma de la Iglesia Católica. En cuanto el cristianismo ha dejado de ser el eje que concibe y explica el mundo y las relaciones sociales, los elementos paganos han dejado de tener sentido y la cadena de transmisión de relatos se ha cortado, incluso en lugares montañosos cuyo modo de vida sigue siendo básicamente pastoril, como son Núria y Arantzazu.

Si no se hubiesen reinterpretado los relatos de Arantzazu y Núria como la victoria cristiana, tal vez no nos habrían quedado constancia de esos cultos y ofrendas paganas.  

Harrigarriak

Aurreko sarreraren bukaeran ziztrin samar agertu nintzen, Itsasuko euskara eta Benavarriko katalana zela eta. Egin ere, “besteari” buruz hizkuntzaren aldetiko iruzkin bat egin nuen, euskara inexistentea dela esatera ere iritsi nintzelarik. Bretainiatik heldu berria naiz, eta hango egoera linguistikoaren ondoren, eta berriro ziztrin samarra agertzen banaiz ere, euskaldunok basatiak bai, baina oraindik orain baso zokoaren kobazuloetan arras gorderik ez gaudela aitortu behar. Ederki dakit leku turistikoak ez direla inondik inora hizkuntza indigenak entzuteko aproposenak, eta euskararen edo baita katalanaren bizitasuna Guggenheimen edo Sagrada Familiaren arabera neurtuko bagenu, Bretainian ia bezalaxe agertuko ginatekeela, errotulazio hutsetara mugatuak. Baina, hala eta guztiz ere… Nik entzuterik izan gabe ere, nonbait eginen ahal dute bretoieraz! Espero dut Britainia Handiko lehengusu kornikoek ez bezala, ez direla zain egonen azken hiztuna hil eta ehun urtera berriro hizkuntza berpizteko.

Le circuit des Korrigans (intxixu moduko pertsonaiak):
herri mitologia, gaztetxoendako proposamen turistikoen erakargarri.

Duda egiten dut, ordea, blog honetako gaira helduta, Broceliande omen zen basoan eginen dutela berrikuntza, Merlin, Arturo, Morgana, Viviana eta enparauak oinarritzat hartuta. Mitologiaz ari garela, sarritan jatorrietara jotzen dugu, horrek askorik agertuko balu bezala. Bretoieraren eta katalanaren jatorria arrunt urruti daude, biak  indoeuroparrak izanagatik. Euskararen aldean, zer esanik ez! Baina egoera soziolinguistikoak antzekoak izan daitezke, batez ere hiru hizkuntzon frantsesarekiko harremanetan. Serge Plenierek idatzi bretoieraren historia euskararena ere izan liteke, batzuetan ia hitzez hitz: jatorriak jatorri, instituzioetatiko urruntze gero eta handiagoa, fede katolikoari loturiko hizkuntzaren atxikimendua, dialektoen eta grafien arteko ulergarritasun-arazo ustez konponezinak, eskola, armada eta oro har administrazioaren eragina, eta XX. mendeko arlotekeriarekiko pertzepzioa… Mitologia biziekin gauza bera esan genezake. Juan Inazio Hartsuagak euskal mitologia eta indoeuroparra alderatzean oso desberdinak direla frogatu du. Baina nago “herri mitologian” Bretainiakoa eta Pirinioetakoa ez direla horren diferenteak, hango eta hemengo baserritarren bizimodua eta pentsamolde kristau-paganoa ere ez zelako.  

Bretainiar topiko guztiak salgai, parpailazko burukoak izan,
gurina izan, eguraldia izan, mitologia zeltikoa izan.
Autentikotasuna ondare bihurtzen da... turisten nahien karietara:
paristarrek, behin Eiffel dorrea begien bistatik utzi eta dena batera nahi omen dute.
Arrain-kontserba tipikoetan, "à la luzien" sardinak ere kausitu genituen,
au piment d'Espelette et au jambon de Bayonne. 

 

Adibide baten alderaketa, behingoz Pirinioetatik urrun… baina blog honetako lehen sarrerara zuzenean garamatzana: harri bihurtzearen zigorra, elementu natural bat edo aztarna arkeologiko bat klabe moralean ulertuta. Izan ere, Bibliak kontatzen digu Loten andreari zer gertatu zitzaion. Bretainian, herriko menhir lerrokadurak (horiek bai harrigarriak, euskarazko zentzu guztietan!) gerora etorri kultura guztiek berrinterpretatu dituzte. Herri-erlijiotasun katolikoaren arabera, Korneli santu bretoiak (izenak dioen bezalaxe, adardun abereen patroia, beharbada zelten Cerunnos adardunaren interpretazio kristaua) jazarka ari zitzaizkion paganoak madarikatu eta harri bihurtuta geratu dira.

Talde baten bisitaldi gidatua. Jendetzaren kalteak saihesteko, udan ez dago libre sartzerik.
Halaber, bertako ardi espeziea berreskuratzen ari dira, landa atlantikoa maten dezan.
Gehiegizko higadurak zein basoen ugaltzeak, sustraiak direla eta, megalitoak lurrera bota ditzake.
Berriro ere, paisaia eta bertako espezieak ezinbesteko osagaia dira halako ondare motan.



Ebro ibaiaz bestalde, Autol herrian, ondoko ermitan lapurreta egindako bikotea ere, el Picuezo eta la Picueza, hantxe geratu dira zigorturik, harri bihurtuta.

Sant Mauricin bezala, hemen fenomeno naturala da begi moralez interpretatu dena.

Errioxa, Karnag, Andrearriaga eta Sant Maurici, paisaiak eta kulturak lehen begiradan erabat desberdinak… geure begietatik begiratuta.

Pirinioetako basatiak

Larunbatetik larunbatera, Pirinio orografikoak bukatzen diren bi eskualdetan, XX. mendean hamarkadetan galdurik egon ondoren, aspaldi honetan berreskuratutako ekitaldi folkloriko bana ospatu dira: Benavarrin, Aragoiko Ribagorçan, Ball dels Salvatges, eta Lapurdiko Itsasun, Kabalkada. Zaldikoak, lorez apainduriko dantzariak, soinu-tresna berri samarrekin batera erdi galdu eta berrikitan errekuperatuak (ttunttuna, gaita de boto) ere jotzen dituzten musikari taldeak, dantza tradizionalak, aurkezpeneko desfile dantzatua eta auzi baten gisara taularatu antzezpen herrikoia. Gaiak, jakina, ezin izan duela mende batekoak. Beharrik ere ez. Ondare immateriala, definizioz, bizia da, eta duela ehun urte eztabaida pizten zuten gertakizunak ez dira gaur egungo berberak. Tradiziozko janzkeretan ere badira modak. Haiek jokatu auzia, aldiz, bai zegoen naturari lotua, iraunkortasuna zela eta ez zela. Itsasun berrehun urte luze egin zuten atzera, hain zuzen gaurko perspektibaz ustez modernitatea ekarri zigun Iraultza berrirakurtzeko xedez. Bertako dantzarien artean basandere izenekoak badaude ere, zirtzilek, gizon, andre eta haurrek, salvatgeen egiteko berbera edo antzekoa betetzen zuten ekitaldian.

Basandereak, andere xuriak, bolantak goian eta Benavarriko ehiztariak behean,
Euskal Herrian bezala haiek ere lorez apainduak, baita baleztetan ere.

Bat edo bertze kenduta, oraingo salvatgeak gehiago dirudite “Harriketarrak”
marrazki bizidunetako pertsonaiak ezen ez Nafarroako Torralban huntzez
estali Juan Lobo edo Gipuzkoako armarriko basatiak.

Han eta hemen, emakumezkoak eta haurrak batu dira antzezpenetara.

Alta, badago alderik bien artean. Itsasuko Kabalkadaren auzia euskaraz eman zen. Benavarrikoa espainolez egin zen, nahiz eta iragartzeko kartela katalanez egon; edo, beharbada, Aragoiko hizkuntzen azken lege-proposamenari segika, erran beharko nuke aragones orientalean. Gaztelania, berriz, ez dute aragonés central-occidental-meridional deitzen. Euskaldunok ederki dakigu tokian tokiko dialektoen gorespenetan “bertzeen” hizkuntzaren disgregazioa baino ez dela bilatzen.

Pirinioetako mitologietan, “bertzea” salbaia izan ohi da, basatia, basoa da etxearen antipoda, etxe ondoan egonagatik eta euskal etxe gehienak baserriak izanagatik. Agian, horrexegatik, bertako mitologiaren ezaugarria horixe baita: gertaera, leku eta pertsonaia mitologikoak urrutiko mendi gailurretan ez baina kristauen auzoak direla, eta maiz kristau eta pagano bereizterik ez dagoela. Hego eta Ipar aldeetako lautadetako biztanleen begietan, ordea, Pirinioak osorik (izan) dira basatiak, ez dute bereizketarik egin ohi. Gaskoieraz irakurri nuen lehen liburua Miqueu Grosclauderen antzezlan bat izan zen: La termièra sauvatja. Hantxe piriniarroi buruzko “mitoak” borrokatzen ziren, hizkuntzen, mugen eta basatasunen karietara. “Basati onak” batzuetan, basati hutsak bertzeetan, baina, hein handi batean eta nolabait, “guk” egin omen dugu “haien bertzearena”. XXI. mendean, aldiz, ezta hori ere. Itsasun, bizpahiru urteko muttiko batek galdegin zuen: Est-ce qu’ils parlent en anglais? Irri artean, heldu batek ihardetsi zion: C’est en basque. Ume baten burutazio xelebrea, ote? Ongi adierazgarria da gaur egungo (Euskal Herriko, Gaskoiniako, Frantziako?) ume frankofono baten hizkuntza-munduan “bertzea” ingelesa dela, euskara inexistentea dela.

Benavarriko gazteluko bertze paneletan bezala, katalanezko testua,arraildua:
Baten batek ez du bigarren mailako hizkuntzatzat ere agertzerik nahi.

Ball dels Salvatges eta Kabalkada bezalako antzezpen herrikoietan, komunitateek ez dute islatzen zer diren, zer izan nahi luketen baizik. Horregatik, herri biotan, aldeak alde, linguistikoki arras desberdin baina soziolinguistikoki antzera direlarik (batean zein bertzean entzun nuenez, zenbat eta gazteago izan jatorrizko hizkuntzan gutiago mintzatu), diferentzia ez dago iraganari begira egin duten berreraikitze folklorikoan. Itsasuk euskararen alde eta Benavarrik katalana baztertuta, bakoitzak komunitate gisa etorkizunari nola heldu nahi dion da koxka. Zeren eta Pirinioetan inertzia hutsa ez baita aski bertako hizkuntzen iraupenerako. Blog honek mitoetan gordetzen den ondare immateriala agerian jarri nahi du; baina Mondarraingo basandereak eta Atekagaitzeko Errolanek beren artean frantsesez egiten badute, salvatgeek ez badiete beren seme-alabei katalanez egiten, orduan bai izanen dela egia Sakanako basajaunen igarpena: akabo mundu humanoa, heldu da mundu perroa.

Ziztrina bada ere, pozten nau behingoz katalanen aldean euskara biziago agertu izanak.      

Quan l’historia imita el mite

Las dues entrades anteriors las vaig utilitzar com si fossin una comunicació llegida a la Trobada Cultural de la Terrera a la Torre de Tamùrcia. Lo primer de tot, gràcies a tothom, especialment al Carles que m’ha fet les correccions als textos (aquesta entrada es responsabilitat tota meva); però sobre tot gràcies a una gent que es capaç d’organitzar una trobada cultural a més de mil metres d’alçada en un indret potser el més despoblat de Catalunya, no al Pirineu d’ara, maco de neu i de ràfting, si no al de pedra. Com he dit en altres ocasions, no es pot introduir tot un congrés en una entrada de bloc, i aquesta trobada era petita, però molt més mamitsua (no em demaneu com es diu en català –o en aragonès oriental: encara escoltarem que el basc es espanyol primitiu del Nortebre–, en castellà del Sudebre es diria “enjundiosa” o així) que moltes d'altres.

Un any més ens retrobem i una gran festa farem.
En unes jornades sobre patrimoni immaterial varen presentar una comunicació
de la Comarca de les Pedroches de Córdoba amb el significatiu títol de:
"Sin fiesta no hay comunidad".
La Terreta no es un poble, ni municipi, ni una comarca; pero es una comunitat.  

Entre altres, varem aprendre que n’hi a un liquen que es diu “caca de bruixa”: al món tradicional, tot es veia amb ulleres de mite (veure el proper paràgraf). I que el patrimoni dels líquens de la Terreta, com el geològic, es molt ric; però, com el immaterial “si no saps que hi es, no ho veuràs”, i lo que es pitjor, li podràs fer mal, de la mateixa manera que obrir una pista pot enderrocar un cau on vivien les encantàries, o un pou de dones d’aigua, o un graller de bruixes... Perquè a la Terreta, com a tot arreu del Pirineu, cada poble tenia el seu lloc mític. Ja us he dit fins el avorriment que, més que els personatges, son mítics els llocs, llocs que omplen l’espai d’una funció moral. Sembla mentida que la Terreta sigui tan rica en biodiversitat i a la vegada tan dura per a la vida dels humans.

Vista de la Serra de Sant Gervàs des del centre d’interpretació dels voltors:
més que ocells de mala fama, son part d’un ecosistema ramader tradicional.

Diuen que John Ford, acusat de no respectar els fets reals en un film, va respondre: quan em fa més goig el mite que l’historia, jo filmo el mite. A Esplugafreda, un llogarret abandonat, va ser l’historia la que va imitar el mite, i ara un film, “La mort del Rei” va recrear els fets de febrer de 1947, tan esgarrifosos o més que el mateix mite del graller. El títol no té res a veure amb la monarquia, es el nom d’una casa. Perquè allà com ací, encara la casa es la referència del individu. Fins i tot el hotel d’Areny de Noguera era Casa Domenc (gràcies, això si que estar “com a casa”). Històricament, el criminal acte es va ocultar llançant el cadàver a un graller, el d’Espill i no el d’Esplugafreda, i no era una noia però el seu marit; però la interpretació posterior, “desmentida” per la baixada fins al fons, estava mitificada com la del altre graller. Desmentida, dic, perquè no varen trobar aigua que justifiqui l’idea de cos o part aparegut a una font. “Només varem trobar una enorme quantitat de pedres, que podien colgar el cos llançat. I es que era costum tirar una pedra quan es passava a la vora”. I jo vaig afegir que a tot el Pirineu. Es pensa que era per a guanyar la bona voluntat o al menys aplacar l’ira dels genis que hi habitaven. Que el geni fossi pagà o el anima d’un cristià maleït, o mort malament... no canvia gaire el fet. I potser, desprès la inèrcia de tirar pedres, “perquè  sempre s’ha fet així”. I desprès la vinculació del graller, o del poble, vull dir, del espai, amb un càstig més o menys sobrenatural. Lo que podrien semblar “llicències cinematogràfiques”, com l’escena de la mort de la mare (consentidora, maleïdora?), el rentar la roba al riu (que no es una de las principals activitats de les encantàries, que no es un dels llocs i moments on dones d’aigua i xicots s’enamoren?) i clarament el tabú sexual, son elements que es vinculen amb el mite.

 Us recomano veure-la. De debò que jo vaig quedar impressionat
al comprovar com uns fets reals funcionaven encara com els mites...
i semblants a un altre crim esgarrifós a un mas d’Irun, també en aquells anys,
també silenciats i també amb components més de mite que de historia.
I no dic més que encara es tabú al barri.

Casualitat? Recreació del director a partir de les dades, o al menys de les interpretacions dels últims veïns, testimonis directes però que potser barrejaven fets coneguts a la llum del dia i relats contats vora el foc viu? Es molt arriscat fer conclusions i jo no las faré; però sí es clar que al pensament tradicional, la distinció entre historia (fet comprovat) i el mite (relat amb sentit moral) no existeix. 

El que sí existeix es la basquitis, i la catalanitis, i encara millor, la pirineitis. 

El graller d’Agaramunda II

Conclusions i/o interpretacions de la entrada anterior:

Lo primer, la evidència: que tot això li va passar a una noia. Els mites tenen gènere. Lo que li passa a una noia no es lo mateix que li passa a un xicot... no es pot dir “mai”, perquè els mites, a diferència de les religions, no son dogmàtics. Estén vius a la boca dels parlants i varien de generació en generació, de lloc en lloc, fins i tot de persona en persona i de circumstància en circumstància. Son exemples, imatges parlades, amb una interpretació oberta de part de cadascú que escolta... Però rara vegada varia el missatge principal; potser el resultat es més o menys terrible (quasi sempre exemplifiquen un càstig, no un premi), però no la conclusió moral, de fer por (i a Agaramunda i Esplugafreda es de molta por), i el motiu de fer por als nois i a les noies normalment es diferent perquè els riscs també en son. Tampoc es lo mateix lo que li passa al amo i a la mestressa, ni a la mestressa i a la criada: aquí una dona es maleïda per una altra dona; però no qualsevol, una bruixa o la mare. Sembla la versió pirinenca de la frase d’origen bíblic “la maldición de la madre arrasa y destruye (de raíz o de veras, segons versió) hijos y casa” al País Basc en castellà i escrit en pedra en esglésies i palaus, no sé si ha versió catalana. La maledicció del pare sembla que no té efectes tan terribles.

A Agaramunda, el avenc està vinculat a altres mites, sobretot referents a Mari, el gran personatge de la mitologia basca. Es pot dir molt, i de fet s’ha dit molt, de Mari, massa i tot, que s’ha dit, i no tot científic. D’una altra manera, radicalment diferent a fa un segle; però els mites son vius a casa nostra, perquè omplen una funció social-cultural-identitària: Mari ja no va pel cel volant en forma de falç de foc de cova en cova ni provoca tempestes; però ara mos serveix per a dir que la dona basca era almenys igual que l'hom, amb els mateixos drets i obligacions des de sempre. També ho he llegit de la dona catalana i en general de la pirinenca (drets d’herència, etc.) De debò? Primer, es discutible si la mestressa, fins i tot la pubilla, està en igualtat de condicions que l'amo, i segon: cal no confondre dona i mestressa. En el cas de Agaramunda, ni ha un altre mite que lliga el graller amb una mare i una filla maleïda, i la maledicció d’una noia mortal és un dels orígens de Mari. Per cert, que el seu animal favorit es el moltó. No l’ovella, el moltó, protagonista de la caiguda en Esplugafreda.        

Aquest ahari (moltó en basc) de grans banyes estava en un prat a la vora de Agaramunda.

Molt interessant això del gènere i els mites; però ara m’interessa més la geografia: de fet, amb la lectura de “Quan Judes...” de Coll, desprès d’empassar-me com l’aigua fresca “Muntanyes maleïdes”, concretament aquesta versió i altres molts mites m’han fet, primer, adquirir tots els llibres que he trobat relacionats amb mites del Pirineu català, gascó i aragonès, i comprovar que les coincidències son massa com per a esser coincidències i no arribar a la conclusió de que son els mateixos mites perquè en general la forma tradicional de veure el món era la mateixa. Ja ho va dir Violant i Simorra, que va posar de subtítol al seu “El Pirineo Español” Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Llavors, per què no es troben treballs que relacionen els mites d’una i altra banda? (si s’ha fet més des de el vessant nord).

La meva conclusió es que perquè, al menys al País Basc i també força a Catalunya, la classificació tradicional dels mites es per personatges i no per llocs o per relats. He mencionat Mari per comoditat, però cal dir que quan es recollien les seves històries fa cent anys sempre era Mari de... i el nom del lloc, normalment un avenc. I més que “Mari de”, directament “la dama o la senyora de” Agaramunda, Anboto, Txindoki, Aketegi, Aloña...

La cova de Anboto es la més coneguda, però només una del
parell de dotzenes d’habitacions de Mari, potser perquè aquest
mont de Biscaia es visible fins i tot des del Pirineu “ja totalment pirinenc”.
Un geni amb moltes cases, o diverses  Maris?
De vegades es mou d’un lloc a un altre dins de cada comarca,
però cada comarca té “la seva Mari, de tal o qual cova”.

Si es llegeixen els mites catalans des del personatge, sembla que la mitologia basca i la catalana són diferents. Però no “des del lloc”, un avenc, una gorga, un dolmen, una pedra, una ermita (no es poden diferenciar paganisme i cristianisme), etc., tot i que el paisatge sembla molt diferent, es pot dir que trobem una mitologia pirinenca.

Com va escriure Roma i Casanova en La “Els Pirineus maleïts”, La natura no es mai neutra, perquè la nostra mirada mai no és buida (...) A través de les llegendes i d’alguns topònims, l’espai físic es convertia alhora en una altra cosa: un espai social que parlava d’unes determinades relacions socials, econòmiques o polítiques.

Parlar de la unitat i diferències culturals de les societats tradicionals pirinenques es massa per a jo i per a un bloc. Només vull dir una cosa: ni Agaramunda ni Esplugafreda son els paisatges més espectaculars dels Pirineus; però quan es visiten en busca dels seus grallers i darrere de les llegendes, es veuen amb altres ulls.

El graller d’Agaramunda

Diu en Joan Amades que “Pel Ribagorça hom dóna el nom de graller als avencs i escletxes naturals”. I desprès mos conta un parells de relats mítics, cadascú lligat a un graller: el cas d’un pastor barallat amb el diable, que va fugir pel graller de Castellet, i el del graller d’Esplugafreda. Al País Basc també n’hi ha, de diables enfonsats en grallers després de discutir amb pastors. Però en aquest cas m'interessa el mite del graller d’Esplugafreda. Malgrat el títol, es clar que el de Agaramunda no és un graller perquè hi es a Ataun, en la comarca guipuscoana de Goierri, dins el Parc Natural de Aralar, una mica lluny de la Terreta ribagorçana.

Del d’Espugafreda he llegit dos versions, la de Amades en “La Terra: tradicions i creences” (el mateix relat en “Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans”) i la d’en Pep Coll en “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”. En ambdues, una noia pastora d’Esplugafreda desapareix caiguda al graller després de rebre un forta empenta d‘un parell de moltons enfurismats, per les picades d’una mosca (segons Amades, una bruixa, mare d’un xicot refusat per la noia) o perquè es barallaven entre ells (metàfora dels joves barallats per la noia?  segons Coll, n’era molt libidinosa). Morta la bruixa, set anys desprès, el braç de la noia surt d’una font (la de Rejuncs, detalla Coll, però no quant temps desprès de la caiguda) i es reconegut per l’anell al dit. Van treure el cos des del graller, perquè no podien des de la font, mentre que una grossa moscota (la bruixa) volia endur-la cap al infern. Coll només diu que la varen reconèixer per el anell, i que el graller es de fondària abismal. Es de pensar, doncs, que no la varen treure. Pet cert, que Coll també mos conta que les bruixes de Bonansa es van emportar una pastora dins del avenc de Caricau, un foradot al mig del bosc del Pusso. Al cap de molts anys, el seu anell (no el dit amb l’anell) va aparèixer a la font dels Estosclases.

El graller s’ubica en un paisatge càrstic, com els indrets de les altres variants
del mateix mite, totes riques en coves i avencs. La vegetació varia, es clar,
però la repoblació amb pins en una constant en la Terreta i en Ataun,
malgrat ara sigui espai natural protegit.

N’hi a tres versions basques del mateix mite, dos molt curtes (vull dir, contades o recollides molt sumàriament): en una, entre Guipúscoa i Alava, la dona caiguda va relliscar quan rentava la roba. No sembla que estigués maleïda, al menys no es sap més que el braç que apareix en una font on s’han trobat dos ares romanes dedicades a les nimfes: potser una interpretació mítica de constàncies arqueològiques? La interpretació mitificada d'lements o d’indrets arqueològics es prou normal. En Biscaia, només es diu que la dona caiguda era jove i tenia un nadó (potser maleïda per mare soltera? A Catalunya el component sexual es clar). I, es clar, ambdues apareixen (el braç només) en una font més o menys llunyana.

Excursionistes a San Adrian, entre Guipúscoa i Alava. Al fons, el avenc, obert
per l’altra banda amb una ermita, un petit pou i una muralla amb porta ogival.
Forat mig natural mig artificial, camí ramader, de Sant Jaume i camí reial fins al segle
XVIII, parc natural, amb molts rests arqueològics i gran valor històric i paisatgístic,
el seu valor immaterial es poc conegut.

La versió basca “completa” sembla a la primera ullada una mica diferent; però no tant. Una noia mandrosa es maleïda per la seva mare perquè el diumenge a la tarda, quasi al vespre i quan el foscor es quasi total, no vol sortir de casa per a tornar al mas on fa de criada. Finalment surt plorant, i quan passa a la vora del graller, vol prendre unes avellanes i rellisca cap al fons. Una altra versió diu que era mentre feia de pastora de cabres  (crabes, com en occità, a Ribagorça i Pallars) i volia nous a la vora del graller. La varen cercar, però res, fins que sota el pont d’Arbeldi, la seva casa natal, va aparèixer el braç, reconegut pel color de la roba i, a la versió més estesa, pel anell del dit. Quan intenten recuperar el cos, es va escoltar una veu que diu que la deixen estar. N’hi ha qui diu que era etsaia, literalment el enemic, vol dir, el diable.

Encara es pot endevinar pel tipus de vegetació el vell rec que desembocava al
riu a la vora del pont d’Arbeldi, ara tapat, on va aparèixer el braç de la noia.
Quan vaig anar a fer la foto, un avi del barri em va contar que ell no es empassava això
del anell: eraztunarena nik ez deat (sic) sinisten. I que la noia va relliscar i caure?
Això sí, es clar! I em senyalava el indret on es el avenc d’Agaramunda, i com el rec baixa
directament. Però desprès de fer kilòmetres sota terra i que surti precisament el dit amb un anell?
Massa casualitat! I va aprofitar per recordar-me que al altre vessant n’hi a la cova de Muskia,
plena de mites, i que el mas Artzate es diu així perquè el amo va pujar a un arbre
perseguit per un os (hartz), i el os també hi va pujar,
i gràcies a que portava la destral i li va tallar la ma al os, que si no l’hauria agafat...
I va petar la xerrada de més coses. Així es el patrimoni immaterial, que dona riquesa
al paisatge que en principi sembla menys espectacular.

Es pot dir molt del mite i les seves versions, basques y/o catalanes. Tantes, que mereixen una altra entrada de bloc. Ara, voldria senyalar alguns aspectes.
En primer lloc, mai millor dit, el protagonisme mític correspon al indret: Amades i Coll posen de títol “El graller d’Esplugafreda”, un topònim que fins i tot apareix en la cartografia, malgrat el cau es de només de vuit pams i està quasi tapat per mates de boix i bardoma (? no he trobat cap traducció, i fins i tot el corrector de word, probablement urbanita de Barcelona, no coneix la paraula). Al País Basc coneixem el nom dels grallers i de les fonts, i el mite es presenta pel topònim. Ni rastre de qui es la noia, només que es jove, però cap nom; el màxim que sabem es el nom de la casa natal a Ataun (no pas el mas on hi era criada), i que era la millor d’Esplugafreda (Coll). Això sí; sabem una qualitat moral punible: mandrosa o libidinosa, o en el millor cas (moralment, es clar, perquè la seva sort es horrible) víctima, maleïda per una bruixa que volia esser la seva mare política... o per la seva mare directament. Per què li feia tanta mandra tornar cap al mas? Què hi a al darrere, si n’hi ha res? Només sabem que es maleïda i el resultat, en un cas pels moltons (animals de gran càrrega mítica) o per agafar un fruit... prohibit?. I finalment, el cos no es recuperat, excepte en la versió de Amades, i no per la font, però pel mateix graller, i amb prou feina per la maledicció.

Interpretacions, a la propera entrada.

Uhandreak: dones d’aigua ala salamandrak?

Najerako Jardunaldiak mamitsuak izan zirela errana dut aurreko sarreran. Eta mamitsuagoak Jardunaldiari esker, baina berez haietaz kanpo egin harremanak. Hori ere errana dago. Azken agurrak egiteko tenorean, ordea, presaka nenbilela eta, ezin behar bezala, edo behinik behin nik nahi bezala agurtu hango lagunak, hain zuzen euskaldunak, edo ia-ia: Alfredok lerro hauek ulertzeko adina jakinen duelakoan iruditu zitzaidan. Han komentarioren bat edo ere egin nuen blog honetaz. Balio beza, bada, sarrera honek agurtzeko eta batik bat eskerrak emateko. Izan ere, arrunt erraz jarri didate sarrera haiei eskaintzea, bai eta euskaraz idaztea ere, aspaldiko partez. Gaizkak eman DVD parea eskertu nahian, hark bildu eta plazaratu ondare ez-materialean oinarrituko naiz; hain zuzen Bidasoari buruzkoan. Badago amoña manddangorria (gure etxean halaxe erraten da) aipatzerik, munduaren herri-pertzepzioan (El mundo en la mentalidad popular vasca azalbidea zerabilen Barandiaranek, eta bete-betean asmatu zuela uste dut) eguraldia igartzeko modu poetiko-mitikoa dela eta. Euskararen bidearen metafora ezin ederragoa, bidenabar erranda. Guhaurrek ttikitan erranak ditugu halakoak, pinpilinpauxekin gehiago, gogoak engainatzen ez banau; baina nik behintzat ez dut Pirinioetako beste eskualdeetakoekin erkatzerik izan. Hortaz, bego bere horretan. Dena den, beti izaten da plazera, euskalkiez gain, edo haiekin batera, eretak entzutea. Hain zuzen Irunen "nafar ereta" erratzen zaio Bidasoa garaiko herrietatik etorritakoen doinu kantariari, erran/esan, bertze/ beste eta halakoez gain benetan bereizten baitu doinuak nor nongoa den... edo zen, hori ere galtzen ari den ondare ez-materiala izaki. Asiainen lanak ere horretan du altxorrik aberatsenetakoa, ene uste apalean.

Bidasoari buruzko DVDa nitaz ari zela dirudi, amoña baztandarra (bai, han amatxi erraten da; baina hain zuzen guk amoña hari deitu, eta amatxi ziren gure amarenak), attona (berdin atautxirekin) eta ama Zubietakoa, eta atta Honddarbikoa –guraso irundarrak zituena: herrizulozaletasuna da gure ezaugarririk behinena) bainituen. Eta San Juan Xahar (ikus garagartzeroko –ekaineko, amoñaren hitzetan– sarrerak); eta 1913ko uholdea, orduan 17 urte zituen amoña eta ahizpa Oronozko Barbenea etxearen parean ia-ia harrapatu zituena; eta Erreparatze, bertako jauregian idatzi omen baitzuen Valle Inclanek “La marquesa Rosalinda”, eta gure amoñaren ahizpa Anttoni han egon baitzen neskame, eta han omen baitzebiltzan ingeles batzuk, historia liburuak Erresuma Batuko Koroaren oinordekoa eta bertze aristokrata batzuk zirela diotenak, nahiz eta amoñarentzat gauza deigarriena izan “fotografiak itten zittioztela, beren lebitak eta guzi”, sekulako diru-xahutzea eta xelebrekeria, haiek ez baitzuten fotografirikan itten, non eta bodaren batean edo ez bazen, sekula santan ez gorotza banatzen ari zirelarik. Egunen batean agertuko ahal dira Buckingham Palacen edo beste nonbait duela 100 urteko klixe haiek!

Erreparatzetik hurbil dagoen baserri bateko armarria,
Bertizaraneko herrietan hainbat etxetan ikus daitekeenaren antzekoa:
lamia, urrezko orrazia eta ispiluarekin. Hain zuzen, blog honetako ikur.

Harira: emozionatu nauela dokumentalak; baina, blog honetako komentarioekin bat egitearren, Erreparatzeko zubi azpiko lamiak hartuko ditut hizpide: euskarazko bertsioan lamien sinonimotzat hitz eder bat aipatzen da: uhandreak. Entzun orduko, katalanezko dones d’aigua etorri zaizkit burura. Eta lamiak, behintzat Bidasoan, uretakoak dira, eta han eta hemen, kristauekin harremanetan, batzuetan bai eta ezkontzen ere. Baina, blog honetan behin baino gehiagotan erran bezalaxe, pertsonaien bidez hurbiltzen bagara mitologiara, gauza asko ez datozkigu bat: hain zuzen Euskal Herrian lamiak Iparraldean gizonezkoak izan daitezke (Irunen horiek intxixuak lirateke, eta lamiak, emazteak: “minasolotan bizi zirenak, baina Kristo biño lehen, e!” zioen Amasain Saroiko Jose Ramon Mujikak), eta Bizkaian itsusiak dira eta atzapardunak, ez Erreparatzeko erdi-arrain rubio eder haiek bezalakoak. Eta dokumentalean aipatzen ez bada ere, Baztango Lamiarritakoek emagina galdetu omen zuten, eta Katalunian hori egiten dutenak ez dira dones d’aigua, encantaries baizik. Gurean encantariaren egitekoa normalean lamiek egiten dute, baina ez beti. Mito berberak han eta hemen, baina pertsonaien saltsa.

Irungo Lamiarri baserria, Bidasoa ondoan.

Eta hain zuzen, uhandreak literalki dones d’aigua badira ere, euskaraz salamandra errateko hitza da, behintzat Mendebaldean, Azkuek dioenez. Eta Kataluniako Garrotxan salamandrak mitifikatuak daude: naturaz gaineko indarra omen dute, batzuetan gure alde (minbizia sendatzeko gauza omen dira, gero!) eta bertzeetan kontra, ikuste hutsak hil dezake eta. Hitz bakar batek zenbat bide zabal dezakeen.

Hondarribiko armarrian, bi lamia: bata emakumezkoa (erdaraz sirena), eta bestea
gizonezkoa (gaztelaniaz triton erran ohi da, uretako salamandrarako erabiltzen den hitz berbera)

Bai, nahasi samarrak ere izan daitezke bideak, eta batzuetan haietan gal. Baina oraingoan ez nago haria hobeki josteko moduan, dokumentalek barrenak nahasi dizkidate eta. Goxoki nahasi, alderdi pertsonalenetaraino ukitu bai naute, baina nahasi. Eta hori, astebete utzi dudala uherrak pausatzen!

Esker mila, bada, eta sarri arte.