Lo primer, la evidència: que tot això li va passar a una noia. Els mites
tenen gènere. Lo que li passa a una noia no es lo mateix que li passa a un
xicot... no es pot dir “mai”, perquè els mites, a diferència de les religions,
no son dogmàtics. Estén vius a la boca dels parlants i varien de generació en
generació, de lloc en lloc, fins i tot de persona en persona i de circumstància
en circumstància. Son exemples, imatges parlades, amb una interpretació oberta
de part de cadascú que escolta... Però rara vegada varia el missatge principal;
potser el resultat es més o menys terrible (quasi sempre exemplifiquen un
càstig, no un premi), però no la conclusió moral, de fer por (i a Agaramunda i
Esplugafreda es de molta por), i el motiu de fer por als nois i a les noies
normalment es diferent perquè els riscs també en son. Tampoc es lo mateix lo
que li passa al amo i a la mestressa, ni a la mestressa i a la criada: aquí una
dona es maleïda per una altra dona; però no qualsevol, una bruixa o la mare.
Sembla la versió pirinenca de la frase d’origen bíblic “la maldición de la
madre arrasa y destruye (de raíz o de veras, segons versió) hijos y casa” al
País Basc en castellà i escrit en pedra en esglésies i palaus, no sé si ha
versió catalana. La maledicció del pare sembla que no té efectes tan terribles.
A Agaramunda, el avenc està vinculat a altres mites, sobretot referents a
Mari, el gran personatge de la mitologia basca. Es pot dir molt, i de fet s’ha
dit molt, de Mari, massa i tot, que s’ha dit, i no tot científic. D’una altra
manera, radicalment diferent a fa un segle; però els mites son vius a casa
nostra, perquè omplen una funció social-cultural-identitària: Mari ja no va pel
cel volant en forma de falç de foc de cova en cova ni provoca tempestes; però
ara mos serveix per a dir que la dona basca era almenys igual que l'hom, amb
els mateixos drets i obligacions des de sempre. També ho he llegit de la dona
catalana i en general de la pirinenca (drets d’herència, etc.) De debò? Primer,
es discutible si la mestressa, fins i tot la pubilla, està en igualtat de
condicions que l'amo, i segon: cal no confondre dona i mestressa. En el cas de
Agaramunda, ni ha un altre mite que lliga el graller amb una mare i una filla
maleïda, i la maledicció d’una noia mortal és un dels orígens de Mari. Per
cert, que el seu animal favorit es el moltó. No l’ovella, el moltó,
protagonista de la caiguda en Esplugafreda.
 |
|
Aquest ahari (moltó en basc) de grans banyes estava en un
prat a la vora de Agaramunda. |
Molt interessant això del gènere i els mites; però ara m’interessa més la
geografia: de fet, amb la lectura de “Quan Judes...” de Coll, desprès
d’empassar-me com l’aigua fresca “Muntanyes maleïdes”, concretament aquesta
versió i altres molts mites m’han fet, primer, adquirir tots els llibres que he
trobat relacionats amb mites del Pirineu català, gascó i aragonès, i comprovar
que les coincidències son massa com per a esser coincidències i no arribar a la
conclusió de que son els mateixos mites perquè en general la forma tradicional
de veure el món era la mateixa. Ja ho va dir Violant i Simorra, que va posar de
subtítol al seu “El Pirineo Español” Vida,
usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que
desaparece. Llavors, per què no es troben treballs que relacionen els mites
d’una i altra banda? (si s’ha fet més des de el vessant nord).
La meva conclusió es que perquè, al menys al País Basc i també força a Catalunya, la classificació tradicional dels mites es per personatges i no per llocs o per relats. He mencionat Mari per comoditat, però cal dir que quan es recollien les seves històries fa cent anys sempre era Mari de... i el nom del lloc, normalment un avenc. I més que “Mari de”, directament “la dama o la senyora de” Agaramunda, Anboto, Txindoki, Aketegi, Aloña...
 |
|
La cova de Anboto es la més coneguda, però només una del
parell de dotzenes d’habitacions de Mari, potser perquè aquest mont de Biscaia es visible fins i tot des del Pirineu “ja totalment pirinenc”. Un geni amb moltes cases, o diverses Maris? De vegades es mou d’un lloc a un altre dins de cada comarca, però cada comarca té “la seva Mari, de tal o qual cova”. |
Si es llegeixen els mites catalans des del personatge, sembla que la
mitologia basca i la catalana són diferents. Però no “des del lloc”, un avenc, una
gorga, un dolmen, una pedra, una ermita (no es poden diferenciar paganisme i
cristianisme), etc., tot i que el paisatge sembla molt diferent, es pot dir que trobem una mitologia pirinenca.
Com va escriure Roma i Casanova en La “Els Pirineus maleïts”, La natura no es mai neutra, perquè la nostra
mirada mai no és buida (...) A través
de les llegendes i d’alguns topònims, l’espai físic es convertia alhora en una
altra cosa: un espai social que parlava d’unes determinades relacions socials,
econòmiques o polítiques.
Parlar
de la unitat i diferències culturals de les societats tradicionals pirinenques
es massa per a jo i per a un bloc. Només vull dir una cosa: ni Agaramunda ni
Esplugafreda son els paisatges més espectaculars dels Pirineus; però quan es
visiten en busca dels seus grallers i darrere de les llegendes, es
veuen amb altres ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada