Patrimonio inmaterial, por definición II

Et, alors, pour quoi proposer un paragraphe en français sur le gascon-occitan dans un exemple basque et catalan  de « fête du maure »? Parce que, au-delà de l’intérêt de mélanger les langues pour démontrer l’évidence, c'est-à-dire, la richesse linguistique des Pyrénées, si on folklorise les concepts « historiques » de bataille (transposition de l’éternelle lutte entre le bien et le mal) et maure (transposition de « l’autre ») on trouvera beaucoup d’exemples pyrénéens, plus liées au but du blog : a Antzuola et a Gerri de la Sal, bien sûr, mais aussi a Martres-Tolosane sur la Garonne, à la frontière entre le gascon et les autres dialectes de la langue d’oc. Parce que, aux Pyrénées, les seules frontières claires sont les administratives… et pas toujours ! Donc, l’occitan pyrénéen étant gascon jusqu’à l’Ariège, j’utiliserai le mot gascon. Et la morisca de Vilac, à la Val d’Aran, était-elle une danse liée à une scénographie pareille aux autres exemples « mauresques » ?

Potser ha estat (o sigut: no ho aprendré mai, com el pronoms “en” i “hi”) el ball de la morisca a l’origen de l’escenificació de Gerri, i no al contrari, com pot semblar ara. I potser a Antzuola el rei encadenat del seu escut  va motivar l’actual escenografia (ara sabem que es una versió del escut de Gipuzkoa del segle XVI que no va arrelar... però ho sabem des de 2011, no abans, gràcies al treball de l’ historiadora Rosa Ayerbe).

Pareja de danzantes de la mosrisca de Gerri de la Sal:
patrimonio inmaterial materializado en bronce

Però ara mateix em interessa més treballar el patrimoni immaterial des de una altra mirada: quin patrimoni es més ric, el qui té uns profunds arrels, o el que té unes llavors abundants i fèrtils que permeten conrear nous camps, o camps vells amb necessitat de llavor nova? Record que quan era petit –i pagès– alguns dijous anàvem fins a la fira d’Hernani a comprar llavors i plantes per al hort: perquè si no es canvien i barregen les llavors, les mateixes plantes sempre sobre el mateix terreny perden força. Malgrat n’hi hagi alguns, de fet, molts, que pensen que la tradició consisteix en no canviar, el canvi està en la naturalesa de les coses, també de totes les tradicions que tinguin per finalitat fer perdurar una comunitat. I res millor per a garantir la continuïtat que explorar noves formes, o prendre arrels a tot arreu: quan es reforma un vestuari, o una partitura, una coreografia, per exemple, es molt habitual cercar en festes properes  –en el temps, en el espai o en el tema–, per a la creació, recreació o reinvenció d’una tradició perduda o en decadència.

També la morisma aragonesa d’Ainsa, al Sobrarbe, una altra recreació folklòrica basada en una batalla contra els moros, ha conegut un procés de recuperació –i canvi– que implica a gran part de la població. Però si es coneix una mica l’anterior representació, es ve que està lligada a les pastorals de Zuberoa, al nord del Pirineu, on “els dolents” son els turcs: turcs al Pirineu? Sí, com els moros de Martres-Tolosane: nosaltres som nosaltres, sense un “altre”?

I de festa a festa, comparant lo mateix i lo diferent, el patrimoni immaterial obre noves portes a tot arreu. En la meva opinió, es la seva gran virtut. Un exemple, molt lligat a aquest blog: Quin petit es el món! Una amiga d’Antzuola té un amic de Montcortés, un poble veí a Gerri de la Sal, al mateix municipi. Aquest amic no coneixia la morisca, una dansa en decadència quan ell era jove i va sortir del Pallars. Sense entrar ara en la morisca i sense sortir del municipi de Baix Pallars, el estany de Montcortés té moltes de llegendes, algunes les mateixes del estany de Muriskot (el topònim es casualitat... crec) en Biarritz;

Muriskot i Moncortés, dos dels molts estanys
provocats com càstig a la poca hospitalitat

i al bosc de Sant Sebastià de Baen es localitza el relat del arbre“lladró”, com a Maxurrenea de Leitza; i a Santa Maria d’Arbolò va el jovent a buscar parella, amb un ritual lligat a les pedres... com a Urkiola;

Urkiola i Arboló, dos indrets lligats als rituals de pedres i fecunditat

el mullaments ritual de les dones al pou de Santa Cecilia d’Ancs fa ploure, com amb Santiagotxo de Hondarribia; i a Collegats habitava un drac, com a Arrasate (per això que quan es va fundar el poble com vila el rei la va batejar Mondragón); i al mateix Gerri, un cura mort necessitava ajuda per a dir la darrera missa, com a Salbatore de Mendibe...

A la muntanya del basajaun o a la vila, el
mite de la darrera missa per a entrar al cel
es troba a tot arreu del Pirineu i fora

I fins i tot les burles contra els de Peracalç, que van vendre el martisants als de Peramea per un porró de vinagre en una romeria recorden molt a les burles contra els de Lakuntza quan van perdre el calder, també en una romeria!

Deixaré per una altre vegada comparar el carnaval de Antzuola, amb el seu os i el seu simi, amb la caça del os i els semiots d’Arles de Tec, al Vallespir... Però que sapigueu que la manera d’atrapar el mico de Urdiain, a la Sakana, es la mateixa de agafar el encantat de Tavascan, al Pallars.

I lo millor es que vaig trobar tot això (estar, estava; però jo no ho veia perquè no ho coneixia: això es patrimoni immaterial), perquè em vaig interessar per la morisca de Gerri, que em recordava al Alarde del Moro de Antzuola!