Pirinioetako basatiak

Larunbatetik larunbatera, Pirinio orografikoak bukatzen diren bi eskualdetan, XX. mendean hamarkadetan galdurik egon ondoren, aspaldi honetan berreskuratutako ekitaldi folkloriko bana ospatu dira: Benavarrin, Aragoiko Ribagorçan, Ball dels Salvatges, eta Lapurdiko Itsasun, Kabalkada. Zaldikoak, lorez apainduriko dantzariak, soinu-tresna berri samarrekin batera erdi galdu eta berrikitan errekuperatuak (ttunttuna, gaita de boto) ere jotzen dituzten musikari taldeak, dantza tradizionalak, aurkezpeneko desfile dantzatua eta auzi baten gisara taularatu antzezpen herrikoia. Gaiak, jakina, ezin izan duela mende batekoak. Beharrik ere ez. Ondare immateriala, definizioz, bizia da, eta duela ehun urte eztabaida pizten zuten gertakizunak ez dira gaur egungo berberak. Tradiziozko janzkeretan ere badira modak. Haiek jokatu auzia, aldiz, bai zegoen naturari lotua, iraunkortasuna zela eta ez zela. Itsasun berrehun urte luze egin zuten atzera, hain zuzen gaurko perspektibaz ustez modernitatea ekarri zigun Iraultza berrirakurtzeko xedez. Bertako dantzarien artean basandere izenekoak badaude ere, zirtzilek, gizon, andre eta haurrek, salvatgeen egiteko berbera edo antzekoa betetzen zuten ekitaldian.

Basandereak, andere xuriak, bolantak goian eta Benavarriko ehiztariak behean,
Euskal Herrian bezala haiek ere lorez apainduak, baita baleztetan ere.

Bat edo bertze kenduta, oraingo salvatgeak gehiago dirudite “Harriketarrak”
marrazki bizidunetako pertsonaiak ezen ez Nafarroako Torralban huntzez
estali Juan Lobo edo Gipuzkoako armarriko basatiak.

Han eta hemen, emakumezkoak eta haurrak batu dira antzezpenetara.

Alta, badago alderik bien artean. Itsasuko Kabalkadaren auzia euskaraz eman zen. Benavarrikoa espainolez egin zen, nahiz eta iragartzeko kartela katalanez egon; edo, beharbada, Aragoiko hizkuntzen azken lege-proposamenari segika, erran beharko nuke aragones orientalean. Gaztelania, berriz, ez dute aragonés central-occidental-meridional deitzen. Euskaldunok ederki dakigu tokian tokiko dialektoen gorespenetan “bertzeen” hizkuntzaren disgregazioa baino ez dela bilatzen.

Pirinioetako mitologietan, “bertzea” salbaia izan ohi da, basatia, basoa da etxearen antipoda, etxe ondoan egonagatik eta euskal etxe gehienak baserriak izanagatik. Agian, horrexegatik, bertako mitologiaren ezaugarria horixe baita: gertaera, leku eta pertsonaia mitologikoak urrutiko mendi gailurretan ez baina kristauen auzoak direla, eta maiz kristau eta pagano bereizterik ez dagoela. Hego eta Ipar aldeetako lautadetako biztanleen begietan, ordea, Pirinioak osorik (izan) dira basatiak, ez dute bereizketarik egin ohi. Gaskoieraz irakurri nuen lehen liburua Miqueu Grosclauderen antzezlan bat izan zen: La termièra sauvatja. Hantxe piriniarroi buruzko “mitoak” borrokatzen ziren, hizkuntzen, mugen eta basatasunen karietara. “Basati onak” batzuetan, basati hutsak bertzeetan, baina, hein handi batean eta nolabait, “guk” egin omen dugu “haien bertzearena”. XXI. mendean, aldiz, ezta hori ere. Itsasun, bizpahiru urteko muttiko batek galdegin zuen: Est-ce qu’ils parlent en anglais? Irri artean, heldu batek ihardetsi zion: C’est en basque. Ume baten burutazio xelebrea, ote? Ongi adierazgarria da gaur egungo (Euskal Herriko, Gaskoiniako, Frantziako?) ume frankofono baten hizkuntza-munduan “bertzea” ingelesa dela, euskara inexistentea dela.

Benavarriko gazteluko bertze paneletan bezala, katalanezko testua,arraildua:
Baten batek ez du bigarren mailako hizkuntzatzat ere agertzerik nahi.

Ball dels Salvatges eta Kabalkada bezalako antzezpen herrikoietan, komunitateek ez dute islatzen zer diren, zer izan nahi luketen baizik. Horregatik, herri biotan, aldeak alde, linguistikoki arras desberdin baina soziolinguistikoki antzera direlarik (batean zein bertzean entzun nuenez, zenbat eta gazteago izan jatorrizko hizkuntzan gutiago mintzatu), diferentzia ez dago iraganari begira egin duten berreraikitze folklorikoan. Itsasuk euskararen alde eta Benavarrik katalana baztertuta, bakoitzak komunitate gisa etorkizunari nola heldu nahi dion da koxka. Zeren eta Pirinioetan inertzia hutsa ez baita aski bertako hizkuntzen iraupenerako. Blog honek mitoetan gordetzen den ondare immateriala agerian jarri nahi du; baina Mondarraingo basandereak eta Atekagaitzeko Errolanek beren artean frantsesez egiten badute, salvatgeek ez badiete beren seme-alabei katalanez egiten, orduan bai izanen dela egia Sakanako basajaunen igarpena: akabo mundu humanoa, heldu da mundu perroa.

Ziztrina bada ere, pozten nau behingoz katalanen aldean euskara biziago agertu izanak.      

Quan l’historia imita el mite

Las dues entrades anteriors las vaig utilitzar com si fossin una comunicació llegida a la Trobada Cultural de la Terrera a la Torre de Tamùrcia. Lo primer de tot, gràcies a tothom, especialment al Carles que m’ha fet les correccions als textos (aquesta entrada es responsabilitat tota meva); però sobre tot gràcies a una gent que es capaç d’organitzar una trobada cultural a més de mil metres d’alçada en un indret potser el més despoblat de Catalunya, no al Pirineu d’ara, maco de neu i de ràfting, si no al de pedra. Com he dit en altres ocasions, no es pot introduir tot un congrés en una entrada de bloc, i aquesta trobada era petita, però molt més mamitsua (no em demaneu com es diu en català –o en aragonès oriental: encara escoltarem que el basc es espanyol primitiu del Nortebre–, en castellà del Sudebre es diria “enjundiosa” o així) que moltes d'altres.

Un any més ens retrobem i una gran festa farem.
En unes jornades sobre patrimoni immaterial varen presentar una comunicació
de la Comarca de les Pedroches de Córdoba amb el significatiu títol de:
"Sin fiesta no hay comunidad".
La Terreta no es un poble, ni municipi, ni una comarca; pero es una comunitat.  

Entre altres, varem aprendre que n’hi a un liquen que es diu “caca de bruixa”: al món tradicional, tot es veia amb ulleres de mite (veure el proper paràgraf). I que el patrimoni dels líquens de la Terreta, com el geològic, es molt ric; però, com el immaterial “si no saps que hi es, no ho veuràs”, i lo que es pitjor, li podràs fer mal, de la mateixa manera que obrir una pista pot enderrocar un cau on vivien les encantàries, o un pou de dones d’aigua, o un graller de bruixes... Perquè a la Terreta, com a tot arreu del Pirineu, cada poble tenia el seu lloc mític. Ja us he dit fins el avorriment que, més que els personatges, son mítics els llocs, llocs que omplen l’espai d’una funció moral. Sembla mentida que la Terreta sigui tan rica en biodiversitat i a la vegada tan dura per a la vida dels humans.

Vista de la Serra de Sant Gervàs des del centre d’interpretació dels voltors:
més que ocells de mala fama, son part d’un ecosistema ramader tradicional.

Diuen que John Ford, acusat de no respectar els fets reals en un film, va respondre: quan em fa més goig el mite que l’historia, jo filmo el mite. A Esplugafreda, un llogarret abandonat, va ser l’historia la que va imitar el mite, i ara un film, “La mort del Rei” va recrear els fets de febrer de 1947, tan esgarrifosos o més que el mateix mite del graller. El títol no té res a veure amb la monarquia, es el nom d’una casa. Perquè allà com ací, encara la casa es la referència del individu. Fins i tot el hotel d’Areny de Noguera era Casa Domenc (gràcies, això si que estar “com a casa”). Històricament, el criminal acte es va ocultar llançant el cadàver a un graller, el d’Espill i no el d’Esplugafreda, i no era una noia però el seu marit; però la interpretació posterior, “desmentida” per la baixada fins al fons, estava mitificada com la del altre graller. Desmentida, dic, perquè no varen trobar aigua que justifiqui l’idea de cos o part aparegut a una font. “Només varem trobar una enorme quantitat de pedres, que podien colgar el cos llançat. I es que era costum tirar una pedra quan es passava a la vora”. I jo vaig afegir que a tot el Pirineu. Es pensa que era per a guanyar la bona voluntat o al menys aplacar l’ira dels genis que hi habitaven. Que el geni fossi pagà o el anima d’un cristià maleït, o mort malament... no canvia gaire el fet. I potser, desprès la inèrcia de tirar pedres, “perquè  sempre s’ha fet així”. I desprès la vinculació del graller, o del poble, vull dir, del espai, amb un càstig més o menys sobrenatural. Lo que podrien semblar “llicències cinematogràfiques”, com l’escena de la mort de la mare (consentidora, maleïdora?), el rentar la roba al riu (que no es una de las principals activitats de les encantàries, que no es un dels llocs i moments on dones d’aigua i xicots s’enamoren?) i clarament el tabú sexual, son elements que es vinculen amb el mite.

 Us recomano veure-la. De debò que jo vaig quedar impressionat
al comprovar com uns fets reals funcionaven encara com els mites...
i semblants a un altre crim esgarrifós a un mas d’Irun, també en aquells anys,
també silenciats i també amb components més de mite que de historia.
I no dic més que encara es tabú al barri.

Casualitat? Recreació del director a partir de les dades, o al menys de les interpretacions dels últims veïns, testimonis directes però que potser barrejaven fets coneguts a la llum del dia i relats contats vora el foc viu? Es molt arriscat fer conclusions i jo no las faré; però sí es clar que al pensament tradicional, la distinció entre historia (fet comprovat) i el mite (relat amb sentit moral) no existeix. 

El que sí existeix es la basquitis, i la catalanitis, i encara millor, la pirineitis. 

El graller d’Agaramunda II

Conclusions i/o interpretacions de la entrada anterior:

Lo primer, la evidència: que tot això li va passar a una noia. Els mites tenen gènere. Lo que li passa a una noia no es lo mateix que li passa a un xicot... no es pot dir “mai”, perquè els mites, a diferència de les religions, no son dogmàtics. Estén vius a la boca dels parlants i varien de generació en generació, de lloc en lloc, fins i tot de persona en persona i de circumstància en circumstància. Son exemples, imatges parlades, amb una interpretació oberta de part de cadascú que escolta... Però rara vegada varia el missatge principal; potser el resultat es més o menys terrible (quasi sempre exemplifiquen un càstig, no un premi), però no la conclusió moral, de fer por (i a Agaramunda i Esplugafreda es de molta por), i el motiu de fer por als nois i a les noies normalment es diferent perquè els riscs també en son. Tampoc es lo mateix lo que li passa al amo i a la mestressa, ni a la mestressa i a la criada: aquí una dona es maleïda per una altra dona; però no qualsevol, una bruixa o la mare. Sembla la versió pirinenca de la frase d’origen bíblic “la maldición de la madre arrasa y destruye (de raíz o de veras, segons versió) hijos y casa” al País Basc en castellà i escrit en pedra en esglésies i palaus, no sé si ha versió catalana. La maledicció del pare sembla que no té efectes tan terribles.

A Agaramunda, el avenc està vinculat a altres mites, sobretot referents a Mari, el gran personatge de la mitologia basca. Es pot dir molt, i de fet s’ha dit molt, de Mari, massa i tot, que s’ha dit, i no tot científic. D’una altra manera, radicalment diferent a fa un segle; però els mites son vius a casa nostra, perquè omplen una funció social-cultural-identitària: Mari ja no va pel cel volant en forma de falç de foc de cova en cova ni provoca tempestes; però ara mos serveix per a dir que la dona basca era almenys igual que l'hom, amb els mateixos drets i obligacions des de sempre. També ho he llegit de la dona catalana i en general de la pirinenca (drets d’herència, etc.) De debò? Primer, es discutible si la mestressa, fins i tot la pubilla, està en igualtat de condicions que l'amo, i segon: cal no confondre dona i mestressa. En el cas de Agaramunda, ni ha un altre mite que lliga el graller amb una mare i una filla maleïda, i la maledicció d’una noia mortal és un dels orígens de Mari. Per cert, que el seu animal favorit es el moltó. No l’ovella, el moltó, protagonista de la caiguda en Esplugafreda.        

Aquest ahari (moltó en basc) de grans banyes estava en un prat a la vora de Agaramunda.

Molt interessant això del gènere i els mites; però ara m’interessa més la geografia: de fet, amb la lectura de “Quan Judes...” de Coll, desprès d’empassar-me com l’aigua fresca “Muntanyes maleïdes”, concretament aquesta versió i altres molts mites m’han fet, primer, adquirir tots els llibres que he trobat relacionats amb mites del Pirineu català, gascó i aragonès, i comprovar que les coincidències son massa com per a esser coincidències i no arribar a la conclusió de que son els mateixos mites perquè en general la forma tradicional de veure el món era la mateixa. Ja ho va dir Violant i Simorra, que va posar de subtítol al seu “El Pirineo Español” Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Llavors, per què no es troben treballs que relacionen els mites d’una i altra banda? (si s’ha fet més des de el vessant nord).

La meva conclusió es que perquè, al menys al País Basc i també força a Catalunya, la classificació tradicional dels mites es per personatges i no per llocs o per relats. He mencionat Mari per comoditat, però cal dir que quan es recollien les seves històries fa cent anys sempre era Mari de... i el nom del lloc, normalment un avenc. I més que “Mari de”, directament “la dama o la senyora de” Agaramunda, Anboto, Txindoki, Aketegi, Aloña...

La cova de Anboto es la més coneguda, però només una del
parell de dotzenes d’habitacions de Mari, potser perquè aquest
mont de Biscaia es visible fins i tot des del Pirineu “ja totalment pirinenc”.
Un geni amb moltes cases, o diverses  Maris?
De vegades es mou d’un lloc a un altre dins de cada comarca,
però cada comarca té “la seva Mari, de tal o qual cova”.

Si es llegeixen els mites catalans des del personatge, sembla que la mitologia basca i la catalana són diferents. Però no “des del lloc”, un avenc, una gorga, un dolmen, una pedra, una ermita (no es poden diferenciar paganisme i cristianisme), etc., tot i que el paisatge sembla molt diferent, es pot dir que trobem una mitologia pirinenca.

Com va escriure Roma i Casanova en La “Els Pirineus maleïts”, La natura no es mai neutra, perquè la nostra mirada mai no és buida (...) A través de les llegendes i d’alguns topònims, l’espai físic es convertia alhora en una altra cosa: un espai social que parlava d’unes determinades relacions socials, econòmiques o polítiques.

Parlar de la unitat i diferències culturals de les societats tradicionals pirinenques es massa per a jo i per a un bloc. Només vull dir una cosa: ni Agaramunda ni Esplugafreda son els paisatges més espectaculars dels Pirineus; però quan es visiten en busca dels seus grallers i darrere de les llegendes, es veuen amb altres ulls.

El graller d’Agaramunda

Diu en Joan Amades que “Pel Ribagorça hom dóna el nom de graller als avencs i escletxes naturals”. I desprès mos conta un parells de relats mítics, cadascú lligat a un graller: el cas d’un pastor barallat amb el diable, que va fugir pel graller de Castellet, i el del graller d’Esplugafreda. Al País Basc també n’hi ha, de diables enfonsats en grallers després de discutir amb pastors. Però en aquest cas m'interessa el mite del graller d’Esplugafreda. Malgrat el títol, es clar que el de Agaramunda no és un graller perquè hi es a Ataun, en la comarca guipuscoana de Goierri, dins el Parc Natural de Aralar, una mica lluny de la Terreta ribagorçana.

Del d’Espugafreda he llegit dos versions, la de Amades en “La Terra: tradicions i creences” (el mateix relat en “Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans”) i la d’en Pep Coll en “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”. En ambdues, una noia pastora d’Esplugafreda desapareix caiguda al graller després de rebre un forta empenta d‘un parell de moltons enfurismats, per les picades d’una mosca (segons Amades, una bruixa, mare d’un xicot refusat per la noia) o perquè es barallaven entre ells (metàfora dels joves barallats per la noia?  segons Coll, n’era molt libidinosa). Morta la bruixa, set anys desprès, el braç de la noia surt d’una font (la de Rejuncs, detalla Coll, però no quant temps desprès de la caiguda) i es reconegut per l’anell al dit. Van treure el cos des del graller, perquè no podien des de la font, mentre que una grossa moscota (la bruixa) volia endur-la cap al infern. Coll només diu que la varen reconèixer per el anell, i que el graller es de fondària abismal. Es de pensar, doncs, que no la varen treure. Pet cert, que Coll també mos conta que les bruixes de Bonansa es van emportar una pastora dins del avenc de Caricau, un foradot al mig del bosc del Pusso. Al cap de molts anys, el seu anell (no el dit amb l’anell) va aparèixer a la font dels Estosclases.

El graller s’ubica en un paisatge càrstic, com els indrets de les altres variants
del mateix mite, totes riques en coves i avencs. La vegetació varia, es clar,
però la repoblació amb pins en una constant en la Terreta i en Ataun,
malgrat ara sigui espai natural protegit.

N’hi a tres versions basques del mateix mite, dos molt curtes (vull dir, contades o recollides molt sumàriament): en una, entre Guipúscoa i Alava, la dona caiguda va relliscar quan rentava la roba. No sembla que estigués maleïda, al menys no es sap més que el braç que apareix en una font on s’han trobat dos ares romanes dedicades a les nimfes: potser una interpretació mítica de constàncies arqueològiques? La interpretació mitificada d'lements o d’indrets arqueològics es prou normal. En Biscaia, només es diu que la dona caiguda era jove i tenia un nadó (potser maleïda per mare soltera? A Catalunya el component sexual es clar). I, es clar, ambdues apareixen (el braç només) en una font més o menys llunyana.

Excursionistes a San Adrian, entre Guipúscoa i Alava. Al fons, el avenc, obert
per l’altra banda amb una ermita, un petit pou i una muralla amb porta ogival.
Forat mig natural mig artificial, camí ramader, de Sant Jaume i camí reial fins al segle
XVIII, parc natural, amb molts rests arqueològics i gran valor històric i paisatgístic,
el seu valor immaterial es poc conegut.

La versió basca “completa” sembla a la primera ullada una mica diferent; però no tant. Una noia mandrosa es maleïda per la seva mare perquè el diumenge a la tarda, quasi al vespre i quan el foscor es quasi total, no vol sortir de casa per a tornar al mas on fa de criada. Finalment surt plorant, i quan passa a la vora del graller, vol prendre unes avellanes i rellisca cap al fons. Una altra versió diu que era mentre feia de pastora de cabres  (crabes, com en occità, a Ribagorça i Pallars) i volia nous a la vora del graller. La varen cercar, però res, fins que sota el pont d’Arbeldi, la seva casa natal, va aparèixer el braç, reconegut pel color de la roba i, a la versió més estesa, pel anell del dit. Quan intenten recuperar el cos, es va escoltar una veu que diu que la deixen estar. N’hi ha qui diu que era etsaia, literalment el enemic, vol dir, el diable.

Encara es pot endevinar pel tipus de vegetació el vell rec que desembocava al
riu a la vora del pont d’Arbeldi, ara tapat, on va aparèixer el braç de la noia.
Quan vaig anar a fer la foto, un avi del barri em va contar que ell no es empassava això
del anell: eraztunarena nik ez deat (sic) sinisten. I que la noia va relliscar i caure?
Això sí, es clar! I em senyalava el indret on es el avenc d’Agaramunda, i com el rec baixa
directament. Però desprès de fer kilòmetres sota terra i que surti precisament el dit amb un anell?
Massa casualitat! I va aprofitar per recordar-me que al altre vessant n’hi a la cova de Muskia,
plena de mites, i que el mas Artzate es diu així perquè el amo va pujar a un arbre
perseguit per un os (hartz), i el os també hi va pujar,
i gràcies a que portava la destral i li va tallar la ma al os, que si no l’hauria agafat...
I va petar la xerrada de més coses. Així es el patrimoni immaterial, que dona riquesa
al paisatge que en principi sembla menys espectacular.

Es pot dir molt del mite i les seves versions, basques y/o catalanes. Tantes, que mereixen una altra entrada de bloc. Ara, voldria senyalar alguns aspectes.
En primer lloc, mai millor dit, el protagonisme mític correspon al indret: Amades i Coll posen de títol “El graller d’Esplugafreda”, un topònim que fins i tot apareix en la cartografia, malgrat el cau es de només de vuit pams i està quasi tapat per mates de boix i bardoma (? no he trobat cap traducció, i fins i tot el corrector de word, probablement urbanita de Barcelona, no coneix la paraula). Al País Basc coneixem el nom dels grallers i de les fonts, i el mite es presenta pel topònim. Ni rastre de qui es la noia, només que es jove, però cap nom; el màxim que sabem es el nom de la casa natal a Ataun (no pas el mas on hi era criada), i que era la millor d’Esplugafreda (Coll). Això sí; sabem una qualitat moral punible: mandrosa o libidinosa, o en el millor cas (moralment, es clar, perquè la seva sort es horrible) víctima, maleïda per una bruixa que volia esser la seva mare política... o per la seva mare directament. Per què li feia tanta mandra tornar cap al mas? Què hi a al darrere, si n’hi ha res? Només sabem que es maleïda i el resultat, en un cas pels moltons (animals de gran càrrega mítica) o per agafar un fruit... prohibit?. I finalment, el cos no es recuperat, excepte en la versió de Amades, i no per la font, però pel mateix graller, i amb prou feina per la maledicció.

Interpretacions, a la propera entrada.