A l’anterior entrada
del meu bloc, ja fa dos mesos (n’està en fase de replantejament) deia que el
mite del fi d’un mon idíl·lic i el inici d’un altre, més aviat “cutre”, està
molt esteso a tot arreu del Pirineu: “Crestiandat qu’arrenha”, en la versió
gascona.
També deia que en la versió basca, en comptes de baixar a la vall, com
diuen les versions gascones i catalanes, els pagans s’escondien al domen de
Jentillarri (la pedra dels gentils) i només un es salvava, precisament per a
donar la nova del naixement de Crist. Es Olentzero, el carboner que porta un
soc solsticial per a cremar la nit de Nadal, una mena de caga tió; ara ambdues
porten regals: societat consumista = mites consumistes.
Pastisseria de
Donibane Lohitzune, amb bûches de Noël i amb galette des rois:
el soc i el pa solsticials reconvertits per a una societat del benestar... encara! |
Malgrat el bisbe
de Roma digui ara que “fora el bou i el ase del pessebre” (del caganer no ha
dit re... encara), i el rei d’Espanya li ha fet cas, si veiem la foto del seu
discurs de Nadal, amb un pessebre amb corder però sense bou i ruc, sapigueu que
son molt necessaris, i prou feina, que molt malament poden carregar el gran bot
de vi que el Olentzero vol beure per a festejar Nadal: “idiak eta astuak beren
karruakin ezin karriaturik zahagi arduakin”. Carboner pobre, amb un treball dur
i perillós, expulsat del món idíl·lic... o sigui, que ha perdut el drets
laborals i està aturat i sense gaires expectatives de feina o amb un salari
ridícul i condicions pitjor que precàries.
Però encara,
només sigui un dia al any, farà (farem) una super festa amb el vi, i costelles,
i lloms, i ous i capons (i ara també amb torró i cava català). Per a passar
gana i parlar de la crisi, ja tenim tot un altre any endavant.